Aquesta nit Guardiola tancarà un cicle gloriós com a entrenador del Barça (amb 13 títols dels 18 possibles aconseguits) i quatre anys de picar pedra cada dia al soterrani del Camp Nou. Avui, el dia que el Pep s’acomiadarà de l’àrea tècnica del Barça, em poso nostàlgic i me’n recordo que d’aquí dos dies, el 27 de maig de 2007 vaig començar a l’editorial ETD, l’empresa on més he après sobre l’ofici de periodista.
Aquell any vaig introduir-me en el món de les notícies per als professionals de l’alimentació, a Interalimentaria, casualment l’àrea que ha omplert tota la vida laboral dels meus pares, al súper del carrer Vallès de Sant Cugat. Allà vaig descobrir, treballant al costat de la Sílvia i el Martinell, que els periodistes de moda tenen alguna cosa més al cap que glamour i banalitats. I vaig descobrir de primera mà que les empreses, cada cop més, s’aprofiten de la precarietat de la professió periodística i canvien la seva informació per regals, sopars, dinars i pica-piques varis.
Feliç entre notes de premsa, comunicats i convocatòries va arribar el 2009, el primer any de crisi de l’empresa, i als gerents no els va tremolar el pols per acomiadar-me. De fet, tots els periodistes amb dos anys de contracte van anar al carrer. Que, ves per on, érem els més joves (la Maria Teresa i la Mireia). L’excusa llavors va ser el Zapatero i la seva política de contractes indefinits.
En el meu exili d’ETD (perquè amb el temps s’ha vist que aquest període va ser només una baixa temporal), vaig passar per diverses experiències professionals, afortunadament, lligades en el terreny de la comunicació. Vaig anar a parar al departament de comunicació d’una associació d’higienistes dentals comandada per una tal Cunill, de la qual millor oblidar-me, pel departament de captació de clients de targetes universitàries del Banc Santander (on vaig aprendre, per cert, a destruir molt bé fitxes amb dades personals), pel departament de disseny web d’una botiga informàtica (va ser maco viure el dia a dia en un local d’aquest tipus al mig de Sants) fins a arribar al primer projecte amb cara i ulls després d’ETD, una empresa de publicitat i serveis de Sabadell, Hispanetworks. Dic amb cara i ulls perquè les altres entrevistes de feina que vaig fer relacionades amb el món del periodisme van ser per escriure en una nova web de sexe del grup que edita el Cronica.cat i per una empresa com ETD, de revistes professionals, que volia expandir el negoci amb el llançament d’una revista eròtica que es distribuiria en sex shops.
El febrer de 2010 em van encarregar tirar endavant un portal de tecnologia, banda ampla i ADSL per encàrrec de Lead4Sales, una distribuidora d’ADSL de Madrid. Després de redactar vàries propostes, finalment el maig de 2010 va sortir una primera versió del portal. Heus aquí el primer desengany. El primer capítol d’N1ADSL, nom amb el qual van batejar el web, no tenia cap secció de notícies. Jo, mentrestant, anava matant el cuquet amb un blog també encarregat per Lead4Seals, ADSLEmpresas. Per sort, al mes de setembre ja em van preparar una secció de notícies. Gràcies a treballar aquí, em van donar l’acreditació el febrer de 2011 per cobrir el Mobile World Congress de Barcelona.
Aquell mateix mes, els d’ETD em van tornar a trucar perquè tornés a l’empresa, ja que el Martinell, amb 67 anys, es jubilava. I, com que encara tenia l’espina clavada de la meva marxa sobtada el 2009, que en el seu moment vaig considerar injusta, vaig acceptar reincorporar-me. Només em volien quatre hores, però ja m’estava bé perquè a N1ADSL hi treballava pels matins. Del meu pas per Hispanetwork, em vaig quedar amb una idea clara: que si els teus companys de feina són amics, les coses es paeixen millor. I que els de l’Athletic (rival del Barça avui) no senten res especial amb el Barça (el cap de premsa de l’empresa, el Víctor, m’ho va fer veure clar). De la noia del departament de comunicació, la Maria, vaig aprendre que, encara que treballis vuit hores i treballis a una hora de distància en tren, si vols pots estudiar la carrera que et proposis.
Aquells mesos van ser de bojos. Al matí a Sabadell i a la tarda a Barcelona, perquè, perseverant com el meu ídol futbolístic, Xavi Hernández, volia acabar el que em fan forçar a deixar a mitges el 2009. I els caps de setmana i, quan podia entre setmana, escrivia el projecte de Màster, que avui és la meva empresa. Per què l’any 2009 em vaig matricular al Màster en Comunicació Digital Interactiva de la Universitat de Vic. Amb el projecte, iniciat a l’estiu de 2010 vaig començar a interessar-me en la premsa infantil i els videojocs educatius i periodístics, el cor del Projecte Infokids.
L’any 2012 vaig deixar N1ADSL, un projecte més encallat que el Titànic, per centrar-me migdia a engegar el meu somni empresarial. A més a més, tenia una motivació extra: la meva idea va ser seleccionada en el programa de joves emprenedors de la Fundació Banesto, Yuzz. Però, com que les coses mai surten com un planifica, al febrer em van proposar incorporar-me a la redacció de revistes de paper vuit hores al costat del Javier i la Belvis. Si arribo a saber el que m’esperaria no signo el nou contracte.
Periodísticament parlant, he completat una etapa important de la meva vida amb aquestes tres mesos treballats, però, laboralment, he passat els pitjors moments. En un ambient enrarit i ple de desconfiança en l’amo, un tal Doria, pels endarreriments en els pagament de les nòmines, el degoteig de baixes voluntàries dels treballadors s’ha anat accelerant fins arribar al moment que ha caigut la gerent i amb ella bona part dels assalariats que hi quedaven. Una situació que, tenint en compte que arriba pels volts del que seria el meu cinquè aniversari a l’empresa (si no comptés l’exili d’un any i mig) convida a prendre la decisió d’iniciar un nou cicle emprenent la difícil tasca d’impulsar un projecte periodístic amb un públic molt agraït com els nens, però que requereix alhora una responsabilitat extra, la responsabilitat de formar l’esperit crític de les futures generacions. Amics i amigues ens veiem al Diari Win.
