Trabajo

  • Canvi de cicle

    Aquesta nit Guardiola tancarà un cicle gloriós com a entrenador del Barça (amb 13 títols dels 18 possibles aconseguits) i quatre anys de picar pedra cada dia al soterrani del Camp Nou. Avui, el dia que el Pep s’acomiadarà de l’àrea tècnica del Barça, em poso nostàlgic i me’n recordo que d’aquí dos dies, el 27 de maig de 2007 vaig començar a l’editorial ETD, l’empresa on més he après sobre l’ofici de periodista.

    Aquell any vaig introduir-me en el món de les notícies per als professionals de l’alimentació, a Interalimentaria, casualment l’àrea que ha omplert tota la vida laboral dels meus pares, al súper del carrer Vallès de Sant Cugat. Allà vaig descobrir, treballant al costat de la Sílvia i el Martinell, que els periodistes de moda tenen alguna cosa més al cap que glamour i banalitats. I vaig descobrir de primera mà que les empreses, cada cop més, s’aprofiten de la precarietat de la professió periodística i canvien la seva informació per regals, sopars, dinars i pica-piques varis.

    Feliç entre notes de premsa, comunicats i convocatòries va arribar el 2009, el primer any de crisi de l’empresa, i als gerents no els va tremolar el pols per acomiadar-me. De fet, tots els periodistes amb dos anys de contracte van anar al carrer. Que, ves per on, érem els més joves (la Maria Teresa i la Mireia). L’excusa llavors va ser el Zapatero i la seva política de contractes indefinits.

    En el meu exili d’ETD (perquè amb el temps s’ha vist que aquest període va ser només una baixa temporal), vaig passar per diverses experiències professionals, afortunadament, lligades en el terreny de la comunicació. Vaig anar a parar al departament de comunicació d’una associació d’higienistes dentals comandada per una tal Cunill, de la qual millor oblidar-me, pel departament de captació de clients de targetes universitàries del Banc Santander (on vaig aprendre, per cert, a destruir molt bé fitxes amb dades personals), pel departament de disseny web d’una botiga informàtica (va ser maco viure el dia a dia en un local d’aquest tipus al mig de Sants) fins a arribar al primer projecte amb cara i ulls després d’ETD, una empresa de publicitat i serveis de Sabadell, Hispanetworks. Dic amb cara i ulls perquè les altres entrevistes de feina que vaig fer relacionades amb el món del periodisme van ser per escriure en una nova web de sexe del grup que edita el Cronica.cat i per una empresa com ETD, de revistes professionals, que volia expandir el negoci amb el llançament d’una revista eròtica que es distribuiria en sex shops.

    El febrer de 2010 em van encarregar tirar endavant un portal de tecnologia, banda ampla i ADSL per encàrrec de Lead4Sales, una distribuidora d’ADSL de Madrid. Després de redactar vàries propostes, finalment el maig de 2010 va sortir una primera versió del portal. Heus aquí el primer desengany. El primer capítol d’N1ADSL, nom amb el qual van batejar el web, no tenia cap secció de notícies. Jo, mentrestant, anava matant el cuquet amb un blog també encarregat per Lead4Seals, ADSLEmpresas. Per sort, al mes de setembre ja em van preparar una secció de notícies. Gràcies a treballar aquí, em van donar l’acreditació el febrer de 2011 per cobrir el Mobile World Congress de Barcelona.

    Aquell mateix mes, els d’ETD em van tornar a trucar perquè tornés a l’empresa, ja que el Martinell, amb 67 anys, es jubilava. I, com que encara tenia l’espina clavada de la meva marxa sobtada el 2009, que en el seu moment vaig considerar injusta, vaig acceptar reincorporar-me. Només em volien quatre hores, però ja m’estava bé perquè a N1ADSL hi treballava pels matins. Del meu pas per Hispanetwork, em vaig quedar amb una idea clara: que si els teus companys de feina són amics, les coses es paeixen millor. I que els de l’Athletic (rival del Barça avui) no senten res especial amb el Barça (el cap de premsa de l’empresa, el Víctor, m’ho va fer veure clar). De la noia del departament de comunicació, la Maria, vaig aprendre que, encara que treballis vuit hores i treballis a una hora de distància en tren, si vols pots estudiar la carrera que et proposis.

    Aquells mesos van ser de bojos. Al matí a Sabadell i a la tarda a Barcelona, perquè, perseverant com el meu ídol futbolístic, Xavi Hernández, volia acabar el que em fan forçar a deixar a mitges el 2009. I els caps de setmana i, quan podia entre setmana, escrivia el projecte de Màster, que avui és la meva empresa. Per què l’any 2009 em vaig matricular al Màster en Comunicació Digital Interactiva de la Universitat de Vic. Amb el projecte, iniciat a l’estiu de 2010 vaig començar a interessar-me en la premsa infantil i els videojocs educatius i periodístics, el cor del Projecte Infokids.

    L’any 2012 vaig deixar N1ADSL, un projecte més encallat que el Titànic, per centrar-me migdia a engegar el meu somni empresarial. A més a més, tenia una motivació extra: la meva idea va ser seleccionada en el programa de joves emprenedors de la Fundació Banesto, Yuzz. Però, com que les coses mai surten com un planifica, al febrer em van proposar incorporar-me a la redacció de revistes de paper vuit hores al costat del Javier i la Belvis. Si arribo a saber el que m’esperaria no signo el nou contracte.

    Periodísticament parlant, he completat una etapa important de la meva vida amb aquestes tres mesos treballats, però, laboralment, he passat els pitjors moments. En un ambient enrarit i ple de desconfiança en l’amo, un tal Doria, pels endarreriments en els pagament de les nòmines, el degoteig de baixes voluntàries dels treballadors s’ha anat accelerant fins arribar al moment que ha caigut la gerent i amb ella bona part dels assalariats que hi quedaven. Una situació que, tenint en compte que arriba pels volts del que seria el meu cinquè aniversari a l’empresa (si no comptés l’exili d’un any i mig) convida a prendre la decisió d’iniciar un nou cicle emprenent la difícil tasca d’impulsar un projecte periodístic amb un públic molt agraït com els nens, però que requereix alhora una responsabilitat extra, la responsabilitat de formar l’esperit crític de les futures generacions. Amics i amigues ens veiem al Diari Win.

  • Aprendre a ser periodista freelance amb Nereida Carrillo

    Aprendre a ser periodista freelance amb Nereida Carrillo

    Les redaccions cada vegada s’estan aprimant més, tenen menys treballadors en plantilla, però el mateix volum de feina, o fins i tot, més. És per aquest motiu que molts professionals del periodisme s’animen cada cop més a triar l’opció de ser freelance per tenir feina en aquest món.

    El problema és que el periodista freelance està molt sol i sovint necessita orientació per saber per on començar. Això és el que vol resoldre el curs que dirigeix la Doctora en Comunicació i Periodisme per la UAB, Nereida Carrillo, al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

    Segons les seves orientacions, el primer punt per on hem de començar és per crear la nostra marca personal. Els periodistes tenim a Internet un aliat fonamental per gestionar la nostra marca personal. El blog o la web personal hauria de ser la nostra carta de presentació al món i les xarxes socials, les nostres eines per arribar als nostres clients.

    En aquest espai virtual definirem les nostres prioritats i les línies de treball: els temes que ens interessarà tractar (política, societat, economia, esports, tecnologia, gastronomia, etc.).

    L’administració d’aquestes temàtiques i de les fonts que ens permetran arribar a les històries que ens interessi explicar són clau per establir una col·laboració amb els mitjans de comunicació. Hem de conèixer en quin àmbit tenim la xarxa de contactes més ben teixida a l’hora de proposar una col·laboració als mitjans.

    Quan tinguem ben identificat el què volem escriure i qui o quines persones ens ajudaran a explicar la nostra història, haurem d’enviar un correu electrònic al responsable de la secció del mitjà on vulguem publicar el nostre article o la nostra col·laboració audiovisual. Nereida Carrillo va recomanar en aquest punt que sempre que proposem un tema, escrivim de manera clara el que volem explicar, amb quines fonts comptem per poder-ho fer i la orientació que li donaríem.

    A banda d’aquests consells, Carrillo va centrar la segona part de l’exposició a explicar la manera com els freelance poden oferir serveis de comunicació a les empreses. Va suggerir, en aquest sentit, enviar-los serveis a la carta relacionats amb les seves necessitats i mancances. En aquest punt, va recomanar prioritzar projectes petits però estables, buscar nous clients amb necessitats similars i oferir-los serveis nous als que ja són clients nostres.

    Casa nostra, la nostra oficina

    També va entrar en altres qüestions més del dia a dia dels freelance com és la gestió del temps (sóc a casa però estic treballant i no faig altres coses que no faria si estigués en una oficina), establir terminis de lliurament de feines i projectes i dur un control de les tasques mensuals desenvolupades en cada projecte i de les factures i de la nostra comptabilitat.

    Per acabar, un consell clau pel periodista freelance

    Un suggeriment de Nereido Carrillo que resumeix l’actitud del periodista freelance és que sempre ha d’estar amb l’antena posada, ja que qualsevol conversa pot ser l’inici d’un tema publicable en un mitjà de comunicació o una feina de comunicació per a una empresa.

    La formació va acabar amb un petit taller per grups per reflexionar sobre el periodista freelance a partir de la lectura de l’article “Periodistes sense redacció” de Vicent Canet i la creació per grups d’un projecte periodístic a partir de tres punts de partida diferents.

  • Formar-se o morir laboralment

    Formar-se o morir laboralment

    VII Trobada de Col·legis Professionals de Catalunya

    I Trobada d’Aedipe Catalunya

    Per setena vegada el Saló Futura, la fira dels màsters i postgraus de Fira de Barcelona, va acollir ahir la jornada de Món Empresarial. Sota el lema “Més formació, més treball”, els ponents van dialogar amb l’auditori sobre el grau d’ocupabilitat de la formació a Catalunya, per concloure que la formació contínua és la clau que permet a la persona adaptar-se als nous entorns laborals.

    Treball, treball, treball. Això és el més important que volen sentir els estudiants que s’apropen al Saló Futura. Només triaran aquells postgraus i màsters que els garanteixin un primer contacte o una reinserció en el món laboral. Però, realment dóna feina la formació? Aquesta pregunta és la que han intentat respondre els experts i el públic assistent a la setena jornada de Món Empresarial, celebrada ahir divendres 14 de març al pabelló 5 del recinte firal de Montjuïc.

    Si ens fixem en les dades objectives, com va fer el secretari general del Servei d’Ocupació i relacions laborals de la Generalitat de Catalunya, Joan Aregio i Navarro, tenir un grau universitari, un màster o un postgrau és una garantia de trobar feina. L’atur juvenil és inferior entre els que tenen alguna d’aquestes titulacions.

    Qui va treure l’orgull en aquest aspecte va ser el rector de la Universitat de Vic, Jordi Montañà, primer ponent de les jornades. Segons una enquesta interna recent, només el 6% de les persones que ha cursat alguna titulació a la UVic es troba actualment en situació d’atur. Una dada que, va afegir, no és casual. Sinó que és fruit dels esforços de la institució per conciliar el món acadèmic amb el de l’empresa.

    Empresa-Universitat, el matrimoni de l’ocupació

    Les beques Sí-Sí són un exemple de la feina que desenvolupa la Universitat de Vic en aquest sentit. L’any 2012 van impulsar unes beques amb la indústria alimentària d’Osona per donar sortida al Grau en Tecnologia i Gestió Alimentària, una formació que no gaudia d’una forta demanda per part dels estudiants. Gràcies a aquestes beca, estudiants de primer curs de Grau poden beneficiar-se de pràctiques remunerades durant els quatre anys que duren els seus estudis. L’èxit de la iniciativa ha sigut total. Només una persona, del total de becats, ha rescindit la relació laboral amb l’empresa un cop finalitzats els estudis, segons Montañà. A més, cada vegada hi ha més empreses que demanden la inclusió en aquest programa.

    I també, des del curs 2013-2014, la UVIC ofereix mòduls formatius per a proveïr de professionals a la indústria càrnia, gràcies a un conveni signat amb l’Ajuntament d’Olot.

    Però, tot i els esforços d’aquesta universitat per adaptar-se a les noves demandes laborals, encara hi ha una esquerda molt gran entre els requisits de les empreses i els professionals que formen el sistema educatiu català. Va fer palès aquest sentiment el president de la delegació catalana de la “Asociación Española de Dirección y Desarrollo de Personas” (Aedipe) i Director de RRHH d’Asepeyo, Ricardo Alfaro, segon i darrer ponent de les jornades.

    En aquest sentit, va demanar una adequació de l’oferta formativa a les necessitats reals del mercat laboral català. I va precisar més formació professional en els sectors del turisme i la indústria manufacturera, els dos mercats més dinàmics de l’economia catalana.

    Grans empreses VS Petites empreses. La formació marca la diferència

    Pel president d’Aedipe Catalunya existeixen dos tipus d’empreses: les grans empreses i les petites. Però a diferència del que pugui semblar, per a ell les primeres no necessàriament han de ser les que tenen un major nombre de treballadors. Segons Alfaro, les grans empreses són aquelles que tenen la formació dels seus treballadors en el centre de la seva estratègia.

    Aquelles empreses que per a ell marquen la diferència avui en dia són aquelles que practiquen la formació dual. Aquelles que donen feina als seus treballadors però que també els reciclen i els formen en nous coneixements. De Catalunya Ricardo Alfaro destaca Seat i Nestlé, dues empreses que creuen que la formació dels seus treballadors és un valor.

    Però no només suposa un avantatge per aquestes empreses, sinó per a tot l’ecosistema de companyies que deriven d’aquestes grans corporacions. Alfaro va assegurar que indirectament, la formació dual actua com un motor d’innovació de la resta d’empreses depenents.

    Catalunya no es pot permetre 140.000 Ni-Ni

    Durant la seva intervenció, el director de RRHH d’Asepeyo va voler animar el posterior debat de les jornades amb una sèrie de valoracions al voltant de la situació actual de la societat catalana.

    Va lamentar, en aquest sentit, que les persones que ni estudien ni treballen, els coneguts com a Ni-Ni, ja siguin a Catalunya 140.000. I va exclamar que el país no es pot permetre una generació perduda.

    Gran part d’aquesta culpa es troba, per Alfaro, en el desprestigi que durant anys se li ha donat a la formació professional: “El que val val i el que no a FP”. Amb aquestes paraules va criticar la infravaloració dels estudis de formació professional. Una situació que a Alemanya, va afegir, no passa. I tornant a parlar de la Seat, va recordar que l’actual vicepresident de la delegació espanyola, Ramon Paredes Sánchez Collado, ve de formació professional. Un fet molt inusual en l’organigrama de les empreses d’aquest país amb major nombre de treballadors.

    Fuga de talent i desmotivació

    Ricardo Alfaro també va insistir que cal casar la formació que donen les universitats als seus estudiants amb els requisits que demanden les empreses. En aquest sentit va visualitzar una societat amb uns treballadors que desenvolupen feines per sota de la seva formació. Una situació que per Alfaro genera desmotivació i fuita de cervells.

    Dos problemes de la societat catalana que per Ricardo Alfaro portaran cua en els propers anys, si no es posa remei. Per una banda, hi ha gent que amaga els estudis del seu currículum i, per una altra, persones que decideixen marxar a treballar fora després de formar-se aquí. “No podem finançar el sistema educatiu alemany”, va advertir Alfaro en la seva ponència.

    En el torn de preguntes, l’auditori va mostrar la seva preocupació, principalment, per l’impacte de l’anomenada “titulitis” (títols de prestigi que es posen de moda), per la definició integral del concepte de formació global, per l’augment d’ofertes laborals amb una excessiva demanda de competències i per saber quins sectors seran els que trauran el país de la crisi.

    A banda d’això, el col·loqui ha generat una reivindicació del paper de la formació com a via de desenvolupament personal.

    La cloenda de l’acte va córrer a càrrec de Claudi Alsina, el Secretari del Consell Interuniversitari de Catalunya, qui va lamentar dues males notícies: la primera, la rigidesa del sistema de formació universitari espanyol, amb graus de quatre anys de durada per norma, en contraposició amb la flexibilitat del sistema europeu, amb graus de més curta durada per afavorir l’especialització mitjançant màsters i postgraus; i la segona, la LOMCE, que pel que fa a la formació professional connecta, segons Alsina, amb el segle XIX.

    Les bones notícies les troba el secretari en el sistema universitari català, que destaca per tenir dotze universitats “molt potents” i “amb molta preocupació per la ocupabilitat”. Un panorama que el fa sentir optimista i li fa permetre animar a deixar de banda la metàfora de la llum al final del túnel i a canviar-la per la de l’aviació. És a dir, a mirar els nous horitzons que veiem si mirem de volar cap amunt.

This site is registered on wpml.org as a development site. Switch to a production site key to remove this banner.